CELEBRANT EL PREMI DE LA CRÍTICA A GANDIA. I DIVENDRES, ‘VIDES DESAFINADES’ A L’OLLERIA

Aquestes coses són així: dilluns, amb la prima de risc disparada i el pànic per un possible “corralet” corrent desbocat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anuncia els Premis de la Crítica 2012. Vides desafinades, ja ho sabreu, ha obtingut el premi de narrativa. En un any, a més, amb molt bones novel·les. Uns guardons amb la bona companyia dels altres guardonats, Carles Alberola, Alfons Llorenç i Ramon Ramon (ací mateix teniu informació). Pilar Beltran, la meua editora, és la primera a telefonar-me. Em fa molt de goig. I a partir d’ací, una successió literalment aclaparadora de missatges a les xarxes socials. Arriba un moment que ja no sé ben bé què dir. Supose que “gràcies”: al jurat, òbviament, però també als lectors i a tota la gent que ha anat parlant de la novel·la

Per la nit, mentre faig el sopar i ordene la cuina, vaig responent com puc. La vida continua. Dimarts, el rellotge sona a les 6,30 hores. A les 8,00 tertúlia de Ràdio 9. Abans d’entrar, recepció molt guapa de la redacció, pel premi. A la faena: la realitat crua. Més prima de risc disparada, més negre horitzó, més política estèril i injusta de retallades per injectar a la banca. Comence amb una crida a no caure en la por, a continuar endavant. No calia: la gent ja ho fa, amb dignitat i coratge. Més tard, després d’escoltar en boca d’un economista allò de “los mercados ya están descontando…”, m’entra de nou la sensació d’aquests dies de vulnerabilitat i faig un tancament de tertúlia una mica apocalíptic. Tampoc no calia. He tingut dies millors.

Café i camí de Gandia. El primer acte després del premi, una trobada amb els lectors, en aquest cas amb els alumnes de l’Institut Veles e Vents d’El Grao. I un poc més tard, amb els del María Enríquez, ja a Gandia (ciutat). Matí complet. I molt adient que haja estat precisament allí el day after. Hi ha moments de dispersió (d’ells i meua), però, en general, els alumnes posen interés i atenció i fan preguntes molt interessants i ben enfocades. Ja ho vaig dir respecte de l’anterior visita a Gandia: els xavals han descodificat molt bé la novel·la, molt més del que m’esperava. Fins i tot són capaços de localitzar les peces defectuoses de la història. Potser hauríem de revisar els criteris sobre les lectures “fàcils” que se’ls subministra. Una polèmica densa i llefiscosa que és millor deixar per a un altre moment.

Tampoc no puc descartar la bona tasca dels professors i professores (gràcies Francesc, Anna i Núria) a l’hora de traure-li profit a la novel·la. Compartisc la cervesa de final de setmana laboral amb les professores del María Enríquez. Una agradosa conversa sobre lectures: les dels alumnes i les nostres. Hi ha sintonia. Em fan la seua lectura de la novel·la i descobrim, una vegada més, que el nostre país és un kleenex. Anna ha treballat a Xàtiva, al Josep de Ribera, i coneix a alguns dels meus ex professors.

I DIVENDRES, ‘VIDES DESAFINADES’ A OLLERIA

A hores d’ara (i no és un mal senyal), es barregen les fases de contacte amb els lectors i de presentacions de la novel·la. La més propera, a l’Olleria, la Vall d’Albaida, a la Biblioteca Municipal, convidats pel seu encarregat, Emili Juan. Serà el divendres dia 18, a les 20 hores. I amb un presentador de luxe, Francesc Mompó, poeta i narrador, agitador cultural, blogaire i natural d’aquesta població. També prendrà la paraula Jesús R. Engo, regidor de Cultura.

Us enllacem informació de la presentació i la ressenya que va fer el propi Mompó de Vides desafinades. Ja ho he dit en alguna ocasió: que un dels nostres escriptors amb més riquesa lèxica i més capacitat per treballar amb la matèria prima, la llengua, parlara així del llenguatge en la meua novel·la em va resultar molt gratificant.