Tenia curiositat per veure què és el que havia fet el cineasta i antic periodista musical de la revista The Rolling Stone, Cameron Crow (Casi famosos), amb el documental de les dues dècades de vida d’una banda de rock referencial, Pearl Jam. El primer visionat em va deixar fred. Em va fer l’efecte que, com moltes d’aquestes pel·lícules sobre músics, hi ha molta anècdota, molt de muntatge creatiu, però poca reflexió sobre el moll de l’os, sobre la gestació dels discos i el vessant creatiu. Sobre la música que els ha fet grans. La revisió de la cinta, curiosament, prenent notes i parant atenció als detalls per escriure sobre ella, m’ha resultat més productiva i plaent.

Seguir llegint

Avui les Vides desafinades es desplacen cap al sud, a Alcoi, en la primera presentació meridional del llibre que no serà l’última. Serà a les 19,30 hores, en el Centre Ovidi Montllor (Vistabella 8), amb un luxe de presentador, Hugo Mas, cantautor i incipient cineasta. A més de parlar de la novel·la, caurà de segur alguna cançó, si és de l’alba millor. Amb la d’Alcoi i una posterior presentació a Ondara pensàvem tancar el cicle de presentacions, però encara s’està gestant alguna més. Continuarem informant.

Seguir llegint

Segurament molts de vosaltres no se sentiu molt estimulats per visionar Rango (2011), la pel·lícula dirigida per Gore Verbinski que va obtindre el darrer oscar com a millor film d’animació. Potser pel fet de ser un producte de la Paramount i Nickelodeon (no dels talentosos laboratoris de Pixar), facturada pel director de la nissaga Pirates del Carib, no anàreu a veure-la al cinema. I si no teniu fills, menys encara. I qui sap si ara tampoc no sentiu aquella pulsió malgrat haver estat distingida per la indústria de Hollywood, la qual cosa, segons casos, tampoc no és garantia de res. Estareu cometent un greu error.

Seguir llegint

Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

Seguir llegint