Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

Quan ja comencen a passar-se en la televisió de pagament els primers capítols de la segona temporada,a cabe de visionar la primera temporada de Boss, la demolidora sèrie de televisió creada per Farhad Safinia i produïda per Gus van Sant per al lluïment del gran Kelsey Grammer (conegut per haver protagonitzat una de les millors sit-com de la història, Frasier). He vist la sèrie amb voracitat, amb dosis poc recomanables de dos capítols per sessió. I el final em deixa destruït, sonat en una cantonada del ring. La sèrie és de les més intenses que recorde, al nivell de Broadwalk Empire. I la manufactura estètica és admirable, cinematogràfica, si és que gastar aquell terme com a elogi televisiu té ja algun sentit. Hi ha alguna cosa, tanmateix, que grinyola.

Demà dimecres, dia 6 de març, els lectors de Vides desafinades (Edicions 62, 2011), teniu l’oportunitat de plantejar les vostres opinions, dubtes, suggeriments, malediccions, retrets etcètera en un acte que tindrà lloc a les 19,00 hores dintre del cicle “El Micalet parla de llibres” organitzat per la secció de cultura de la Intersindical i la Societat Coral el Micalet, seu de la trobada. Aquest serà un dels primers encontres amb lectors (divendres hi haurà un altre a la Vall d’Uixó, amb alumnes de batxillerat) després d’un llarg cicle de presentacions i d’unes primeres preses de contacte amb els grups d’estudiants de Gandia.

A Martina no li agrada dur sabates. Però com que encara no té sis mesos, i no és capaç d’expressar el seu descontent, la seua manera de protestar és camejar enèrgicament fins que, de forma freqüent, alguna de les sabatetes, o ambdues -força i tenacitat no li manca- rellisca del peu. Els seus pares, pacientment, restitueixen la penyora a la posició de partida. “Fes bondat. Mira que encara fa fred, Martina, que se’t gelaran els peuets”, li raona dolçament sa mare. I ella fa cara d’entendre. Segons després, tanmateix, torna a moure les cametes com si haguera de guanyar-li una final dels 100 metres lliures a Merlen Ottey. Sort que les sabatetes rebutjades solen dipositar-se en el fons del carro de passejar.

Com passa sovint, la revisió de la figura de Joan Fuster, encara avui, continua molt condicionada per aquella enorme bufetada en les consciències que va suposar Nosaltres els valencians. Però la seua és una producció polièdrica que abasta no només el paper d’historiador i sociòleg a què es va veure abocat una mica a contracor, sinó també modernes i adients aportacions en el camp de la crítica literària, molt en sintonia amb els corrents de l’època, o en la història comparada dels intel·lectuals i el seu paper. El camp d’estudi és immens. I sortosament, el món acadèmic continua proporcionant valuoses aportacions i lectures del llegat fusterià.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -