L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.

Seguir llegint

Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.

Seguir llegint

La desmemòria és l’arma més poderosa en mans dels governants de les societats dites avançades. Tampoc no feia tant de temps de la desfeta dels Estats Units a Vietnam, de la sangria de vora 60.000 morts, 2.000 desapareguts i un número difícil de calcular de vides i famílies devastades per les ferides físiques i morals, quan, una combinació perversa d’exaltació patriòtica i afany de seguretat després del colp salvatge de l’11-S proporcionà a l’administració de George Bush les mans lliures per mamprendre una nova guerra. A poc que s’allarguen conflictes com els d’Afganistan i l’Irak, les xifres de vides sacrificades seran semblants.

Seguir llegint

La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s’hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s’hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d’un gos.

Seguir llegint