Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
El temps transcorregut és el martell de la memòria: la deforma i modula. Potencia els aspectes més crus o més idíl·lics. Hi ha llibres, tanmateix, que posen les coses en el seu lloc. Que ens ajuden a entendre fets i paisatges després de la batalla. Destroy, del periodista i escriptor Carlos Aimeur, és un d’aquells llibres. Una novel·la pertinent, documentada, dura i molt llegidora.
Ningú no va dir que seria fàcil. Però les tensions (1) han anat en augment en el govern tripartit de Xàtiva fins arribar al paroxisme les darreres setmanes gràcies a una polèmica incomprensible per a la majoria dels ciutadans com és l’enfrontament per la decisió de l’alcalde, Roger Cerdà, de delegar l’alcaldia durant les seues vacances en la portaveu de Compromís Cristina Sunyer i no en el vicealcalde primer, Miquel Lorente, d’Esquerra Unida.
Hi ha pocs escriptors al País Valencià (en qualsevol llengua) que hagen aprofundit tant sobre el tema de la memòria com Alfons Cervera (Gestalgar, 1947). Gran part de les seues novel·les són un viatge al més profund del record, un esforç titànic per recuperar i amplificar la veu dels vençuts de la Guerra Civil Espanyola, de personatges com els guerrillers que habiten algunes de les seues històries: Maquis (1997) o La noche inmóvil (1999).
Algú m’entendrà si dic que, a partir d’una determinada edat, una bona estratègia és no esperar massa de quasi res. Penses que ja ho has vist tot. I empastifes el teu horitzó d’expectatives d’una capa escèptica -que no asfàltica- que et protegeix del desencís i premia les sorpreses agradoses. La Fira d’Agost de Xàtiva l’havia viscuda durant els darrers anys sense cap tipus d’expectativa: vivint-la perquè la visqueren els menuts de la casa, gaudint a través dels seus ulls, dels seus crits gojosos. Esprement els incentius que habiten la festa: la família, els amics, l’esmorzar firer –de sardina, és clar, un per temporada, per no abusar–, alguna actuació aïllada.