Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Periòdicament, passa algun circ per la la ciutat. Pengen els seus cartells de coloraines, amb dibuixos d’animals i acròbates, i fan circular pels carrers un vehicle amb megàfon que anuncia el més gran espectacle del món. Vosaltres no aneu mai al circ amb animals. Pels maltractaments. Però tot just les bèsties són el principal reclam per als xiquets. “Mira! És Dumbo!”, diu la teua menuda des del cotxe, cada vegada que es creueu amb un cartell. No dius res. Però el fill gran també ha deixat caure que els seus amics aniran. “Serà un circ molt cutre, no val la pena”, contestes. I dius alguna vaguetat sobre el maltractament animal. El teu fill et mira com si acabares d’aterrar d’un altre planeta. L’expedient no s’ha tancat.
Els índexs de lectura (de llibres) han esdevingut una obsessió per al món de la cultura. Especialment per al sector editorial i per a uns escriptors que han vist molt minvades les seues vendes i, per tant, la possibilitat de dedicar-se professionalment a l’escriptura i fer per aquesta via una literatura de volada i nivell. Un cercle viciós. Que hauria de trencar-se publicant menys i millor.
L‘any 2004, el departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant encetava el cicle ‘Escriure el País’, una iniciativa que convidava a escriptors i escriptores a fer la seua visió a través d’una narració que després era publicada en el suplement Quadern del diari El País. Més d’una dècada després, aquell cicle, que incloïa xarrades en el mateix centre universitari, ha adoptat la forma d’un llibre, Escriure el País, que es presenta aquest dijous a València.
La gestió de les diferències, més encara si són ideològiques, mai no és una qüestió senzilla. No és fàcil en una agrupació professional, una escala o una falla. Menys encara quan has de traure endavant un govern, del nivell de l’administració que siga. Requereix paciència, diàleg i mà esquerra. Un any després del canvi de govern a Xàtiva, tinc tota la sensació que aquest és encara el repte pendent de l’equip de govern tripartit.